El temps transcorria, eren les 7:30 de la tarda i la cita era a les 8:00.

De sobte li van picar el vidre de la finestreta i en girar-se va veure un nen d'uns nou anys oferint-li la seva capseta plena de xiclets. L'home treu alguns diners de la seva butxaca i, quan els anava a donar, ja no va veure el nen. Mira cap al terra i el veu estirat amb un atac d'epilèpsia. L'home obre la porta i posa el nen com pot dins el cotxe.

Immediatament va buscar com sortir de l'embussament i ho va aconseguir, dirigint-se a l'hospital més pròxim.

Després de demanar que l'atenguessin de la millor manera possible, es disculpa amb el metge i surt corrents per mirar d'arribar a la seva cita amb Déu.

Però l'home arribà quan ja passaven 10 minuts de les 8 i Déu ja no hi era.
L'home, ben ofès, reclamà al cel:

- Déu meu, ¿però que no te n'has adonat? No he arribat a temps pel nen! ¿No em podies esperar? ¿Qué signifiquen 10 minuts per a un ésser etern com tu?

Desconsolat, es quedà assegut dins el seu cotxe. De sobte el va il·luminar una llum i va veure-hi la cara del nen a qui havia auxiliat. Vestia el mateix jerseiet esfilagarsat, però ara tènia el rostre il·luminat de bondat.

L'home, llavors, va escoltar en el seu interior una veu:

- Fill meu, no et vaig poder esperar i vaig sortir al teu encontre.

::Estàs a punt per rebre les visites de Déu que se't manifesta de les maneres més sorprenents?
::Saps que ell et surt a l'encontre sobretot en els més pobres i desvalguts?
::I tu, què fas per acollir-lo en la teva vida?

I tu, què hi dius? Fes-nos-ho saber
    comunitat@santamariamasblanc.org